Testimonis

Pere Culell i Oliveras

2 de març 2012, 1:34 publicada per Olivera Manresa

Enhorabona per la vostra tasca tan necessària endegada ja fa 7 anys. De ben segur que aquest pàgina web serà útil per tal de divulgar les vostres activitats, i per facilitar que les dones que us necessitin puguin contactar amb vosaltres.
Una forta abraçada i endavant!
Pere Culell
Coordinador Unitat de Patologia Mamària de la Fundació Althaia - Xarxa Assistencial de Manresa

Maria

2 de març 2012, 1:32 publicada per Olivera Manresa

Fa molta il-lusió veure aquesta pàgina ja començada.
Gràcies Dr. Pere Culell! metges com tu ens fan la malatia molt més suportable !

Carles Perarnau i Vidal

2 de març 2012, 1:32 publicada per Olivera Manresa

Un bon dia, un grup de persones es van voler associar per crear aquesta iniciativa que les dur a ajudar i ajudar-se, a compartir i compartir-se, en definitiva a donar-se suport entre elles. Totes aquests projectes de salut i solidaritat, implicats amb els equips professionals especialitzats, com l’Olivera, ajuden a la societat i a les persones a mantenir una millor salut i augmentar el seu benestar.

Enhorabona també per establir-vos a la xarxa i així arribar a moltes més dones.

Que per molts anys continueu fent aquesta tasca tant humana i solidària.

Endavant!

Carles Perarnau i Vidal
Psicòleg Clínic nº 7683

Us deixo amb un escrit de la Mare Teresa de Calcuta:


No t'aturis mai!

Tingues sempre present que la pell s'arruga,
el cabell es torna blanc,
els dies es converteixen en anys...
Però l'important no canvia;
la teva força i convicció no tenen edat.

El teu esperit és el plomall de qualsevol teranyina.
Darrera de cada línia d'arribada, n'hi ha una de sortida.
Darrera de cada èxit, hi ha un altre desafiament.

Mentre estiguis viva, sent-te viva.
Si enyores el que feies, torna a fer-ho.
No visquis de fotos grogues...

Segueix encara que tots esperin que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en lloc de llàstima et tinguin respecte.

Quan pels anys no puguis córrer, trota.
Quan no puguis trotar, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no t'aturis mai !!!

elena martinez casahuga

2 de març 2012, 1:24 publicada per Olivera Manresa

Hola bona tarda, em dic Elena i les meves amigues de l’Olivera m’han demanat que us fés arribar les meves experiències i testimoni sobre el meu càncer de mama.

I us l’explico:
Tot va començar el dia 31 de juliol de l’any passat, el mateix dia que començava vancances, quan jo mateixa me’l vaig notar. Sense esperar, vam anar al metge i van començar les probes. Mamos, eco i biopsia per confirmar o desmentir un dubte, en el que us he de dir que ompliem les sales d’espera i visita, doncs sempre m’acompanyaven 3, 4 i fins hi tot 5 dels que m’estimen. En aquest sentit i en molts d’altres m’he sentit una privilegiada i us explicaré el perquè.
Sempre penses en aquestes situacions, o almenys a mi em va pasar, que et sembla que amb això TU, no t’hi pots trobar. Sóc una persona de caràcter positiu, i us podeu imaginar la meva reacció davant de la doctora que ens ho va comunicar. Ràbia, impotència i llàgrimes que no deixaven de parar. I et preguntes: perquè a mi? Havia fet alguna cosa? No podia ser.
En aquests moments ets sents tan feble… però al cap d’una estona de moltes llàgrimes i de veure als que tant estimes enfonsats com tu, vaig reaccionar i els vaig dir: ens en sortirem! Segur!
El dia abans de l’operació, i amb les nostres angoixes, tocava anar a Can Ruti, on et fan el marcatge del gangli centinella. I el dia següent entrar a quiròfan. Em van operar de la mama esquerra d’on em van treure un tumor de 15mm i a la vegada em van fer el buidatge axil•lar doncs, en el moment d’operar van trobar tres ganglis afectats.
Ja teniem un nou problema afegit. Això volia dir que sí o sí tocava fer quimio.
L’operació va anar molt bé; vaig portar un drenatge durant quinze dies i posteriorment, visita amb l’oncòloga perquè ens expliqués quantes sessions de quimio tocava fer. Vuit, va dir, i les vaig fer els divendres de cada tres setmanes.
Com que després de cada sessió venia el cap de semana, vaig poder gaudir de més companyia; d’això realment no me n’ha faltat mai.
El Quim, el meu marit, es cuidava de fer-me el menjar; i em feia verdaderes esferificacions perquè m’entrés pels ulls i tingués ganes d’empassar-m’ho. Quina sort de tenir-lo, jo sé que està amb mi en cada pas del camí.
I tenir les meves germanes que desde sempre hem estat molt unides, i la meva cunyada que també estava apunt pel que fós. Veníen matí, tarda i vespre, i el telèfon no parava. Es van implicar amb mi en tot moment.
Us podeu imaginar com em sentía?
Sempre saps que tens una familia, que estem junts, units i que ens estimem, però realment la familia, en majúscules, l’he descobert ara.
L’altre dia parlant amb una amiga de l’Olivera, em deia que quan ella s’hi va trobar, els seus fills eren petits i no els podía explicar les coses de la manera que ella les sentía. Jo en això també he estat de sort; ja son grans han estat amb mi en tot moment i fins hi tot he sentit “mare t’estimo” fet que donem sempre per entès però que no acostumem a dir amb paraules. Jo ara també els ho dic.
Abans de començar la quimio vaig assabantar-me d’una nutricionista que també havia passat per el mateix i que arrel d’això es va especialitzar amb nutrició humana i dietètica.
Vaig dirigir-me a ella per saber quin tipus d’alimentació em podía anar millor pel meu càncer de tipus hormonal i us puc dir que en cap de les sessions de quimio he vomitat mai. També ha calgut fer molta bondat i la meva manera d’alimentar-me ha canviat. He suprimit alguns aliments sobretot les carns vermelles , làctics, sucres i altres.
Ara menjo molta més carn blanca, verdures i fruita i molts més cops peix. Cuinem al vapor i a baixa temperatura i amanides de tot tipus; que m’encanten!
Recordo la primera quimio amb molta por a allò desconegut, i del que sents a parlar i dir coses molt variades. No saps com et trobaràs, i cada persona és un món, però us puc assegurar que amb les ganes que tenia de curar-me i els ànims que tots em donaven, ho vaig portar molt bé.
Tot ajudava i el fet de que a l’Hospital de dia hi trobis aquests grans professionals que també són grans persones, era un gran punt a favor d’una superació positiva. En sento un gran respecte i admiració, i us puc assegurar que pateixen tant com nosaltres; cada vegada que et punxen, buscant la vena més bona, després de lo aixutes que ens van quedant.
A cada sessió esperavem amb impaciència els resultats de l’analítica, havien de sortir bé, en principi l’anèmia, doncs sinó, calia deixar pasar uns dies més de recuperació abans no poguéssis fer-ne una altra. A cada quimio es comparava l’analítica anterior amb la del dia, marcadors tumorals i altres, i vaig tenir la sort de que tot anés sortint bé, i vaig poder fer totes les sessions el dia que tocava.
Les que ja em passat per aquí sabem que és un gran luxe com a pacient, disposar de l’equip de professionals tan bons que tenim a Manresa, que viuen tan intensament la seva feina i al mateix temps la fan tan ben feta. Moltes gràcies a tots.
En una de les visites que em va fer la Sara de cribatge, em va explicar que uns disset dies després de la primera quimio em cauria el cabell. I vaig pensar que no calia esperar a veure’l caure. Vam anar a la pelu a rapar-me i comprar-me una perruca “La Lola”; així la vam batejar , i ha format part de mi durant tot aquest any.
He après a posar-me i a combinar mocadors segons el que portava, sobretot per estar a casa, perquè és molt més còmode; i fins i tot el petit de la familia que té quatre anys, ha disfrutat treient-me la Lola i ha rigut tant com ha pogut quan em veia amb el cap pelat. També la petita a l’escola en un treball de redacció lliure ha explicat a la seva manera com em sentía, i la veritat, m’he sentit molt estimada.
Tampoc no m’havia maquillat mai, però no volia fer mala cara, o sigui que m’he pintat cada dia; primer per a mí mateixa i després perquè els del meu entorn no es pensessin que em trobava malament; no ho volia.
Recordo també l’hospital de dia, com a un lloc de reunions familiars el dia de quimio. Hi havia dies que venien tots, les iaies, tietes, fills, nebodes… un em comprava el diari, l’altre m’explicava coses, i els que no podien venir m’enviàven missatges al móbil: “ànims tieta, ja en portem una altre, en queda una menys”.
En acabar totes les sessions de quimio, ja ho vam cel•lebrar a l’Hospital; tots van portar flors, i a casa em van organitzar un dinar. Hi érem tots; ja us ho he dit, una privilegiada.
Però amb tot això, malauradament el mes d’abril, hem perdut el nostre pare, un avi meravellós i un espòs inigualable. Crec que he après molt d’ell. Sempre que tenia una crisi deia: “això no és res, demà segur que em trobo millor” i els seu esperit de demostrar-nos sempre alegría i estimació, m’ha fet molt forta.
Vull treure-li la part positiva a la meva malaltia i pensar que també m’ha servit durant aquest any per poder estar amb ell, fer-li moltes estones de companyia i sobretot poder col•laborar en les tasques de cuidar-lo i mimar-lo com es mereixia, cosa que segur que no m’hagués estat possible d’haver continuat amb la meva rutina habitual. Ara crec que finalment he entès el perquè del que m’ha passat.
Vaig continuar amb el tractament, i després de la quimio, tocava fer ràdio. 29 sessions.
Cada dia cap a Barcelona a l’Hospital de l’Esperança, 2 minuts de màquina i cap a casa. Al principi sembla que per l’estona que hi estàs no ha d’afectar, però no és així, realment deixa molt xafada. Ja fa quatre mesos que vaig acabar i encara em sento cansada.
Tot i així, procuro sortir a caminar cada dia, al voltant d’una hora, amb els meus pals; faig marxa nòrdica segons consells de la Doctora Tico. És un esport molt recomenat per persones amb diverses patologies, entre elles l’infadema perquè treballes el 90% de la musculatura del cos. Jo abans no feia cap esport i ara m’agrada i el trobo divertit.
Durant aquest camí, he sabut valorar molt l’amistat, els verdaders amics són sempre importants, els amics que et queden saps que ho són de veritat i que pots comptar amb ells. He trobat gent que ha fet un pas enrera i altres que m’han abraçat. No m’he amagat mai del que tinc, doncs el contrari, no em costa explicar-ho.
També tinc les meves estones, on el món em cau a sobre i ploro, i el cap es fa un capdell, i als de casa els hi dic: Deixeu-me plorar; també és bo.
El que més ho pateix és el Quim, el meu marit, que és el que més estones passa amb mi i més paciència ha de tenir. Gràcies estimat.
No em puc despedir sense fer un homenatge a totes les mares que com la meva que tenen fills malalts, sigui quina sigui la malaltia, veuen que la roda de la vida no fa el seu curs natural, que ho passen amb molts patiments i angoixes, desitjant pasar-ho elles. Però la vida és així i no ens deixa escollir. I també a totes les dones que viuen o han viscut el mateix que jo, pero a la seva manera, perquè no hi ha cap cas ni cap entorn igual, i per això no podem graduar la dificultat amb la que vivim la malaltia. Nomès els dic que lluitin i que treguin forçes d’allà on sembla que no n’hi ha. Que lluitin amb l’objectiu de vèncer, de guanyar. Jo també lluito i lluitaré per anar endavant.
I si serveix la meva experiència per algú de vosaltres em sentiré molt satisfeta. Compteu amb mi si ho necessiteu.
És senzillament el meu testimoni tal com l’he viscut i sentit.
Una abraçada molt forta a totes i tots.

1-4 of 4